::Inici::            ::Quan consultar::            ::Tractaments::            ::Consells::            ::Articles::            ::Història::

història de la logopèdia

Al llarg de la història ha hagut preocupació per l’estudi de l’origen del llenguatge i les seves diferents patologies.
Es considera que el document escrit més antic on es parla de la patologia del llenguatge d’origen cerebral es troba en un papir egipci datat del s. XVII a.C. i basat en textos de l'any 3000 a.C. L'any 1862 el troba l'egiptòleg Edwin Smith.

En el Corpus Hippocraticum, un conjunt d'uns cinquanta escrits o llibres mèdics atribuïts a Hipòcrates, el pare de la medicina contemporània (s. V i IV a. C.), es fa referència a diversos estats clínics que impliquen absència del llenguatge.

Però el punt de partida que obriria el pas a l’estudi sistemàtic de l’anatomia humana i, posteriorment, al coneixement anatòmic detallat dels òrgans implicats en el llenguatge, és representat per l’obra d’Andrea Vesalio (1514-1564), en el llibre De humani corporis libri septem (De l'estructura del cos humà en set llibres), basats en anatomia humana i escrits el 1543. Vesalio va basar els seus estudis anatòmics en l’observació directa i en la pràctica quirúrgica, aportant nous descobriments que van revolucionar els cercles socials més influents de l’època, arribant a ser considerat el fundador de l’anatomia moderna.

Els orígens dels coneixements científics actuals sobre el funcionament del cervell, però, els hem de buscar en la frenologia de  F. J. Gall, qui a principis del segle XIX va formular una teoria, segons la qual, les capacitats psicològiques es correlacionen amb diverses demarcacions topogràfiques ben definides a la superfície cranial; és a dir, es podien estudiar les diverses capacitats psicològiques de les persones a partir de l’estudi de la morfologia externa del crani. Aquesta teoria es va difondre àmpliament pel món científic de l’època. La proposta de Gall era totalment descabellada, malgrat va ser la idea precursora de les actuals teories de localització que consideren que les funcions del cervell es localitzen en determinades zones cerebrals.

Marc Dax, metge del sud de França, va comunicar a la societat mèdica durant un congrés de medicina a Montpellier el 1836 que quan un pacient perdia la facultat del llenguatge per lesió cerebral, aquesta era situada a l’hemisferi cerebral esquerre. Amb aquesta observació va quedar definida la que fins a la meitat del segle XX es va conèixer com la 'Llei de Dax', la qual promulga que la facultat del llenguatge se sitúa a l’hemisferi cerebral esquerre.

L’any 1861 Paul Broca, a partir de diferents estudis realitzats als seus pacients, va poder determinar l’àrea del cervell afectada quan, per lesió cerebral, tot i comprendre el llenguatge, es perdia la facultat de parlar. Segons les interpretacions frenològiques era situada a lòbul frontal. L'àrea blava estaria implicada en la producció del llenguatge.

El 1874 l'autor alemany Wernicke descriu un pacient amb una lesió cerebral situada al lòbul temporal que, malgrat poder parlar, no comprèn el llenguatge: es tracta d’un trastorn homòleg però invers al cas de Broca. En aquest cas l'àrea verda estaria implicada en la comprensió del llenguatge.

Durant aquests anys es va desvetllar l’interès de la comunitat científica pel tema i varen quedar establerts els inicis històrics de les bases per a la comprensió moderna del funcionament cerebral i la seva relació amb el llenguatge i les seves patologies.

El 1924 Apert i Pötzl van considerar que les patologies del llenguatge podrien consistir en un trastorn de caire més funcional que no pas orgànic, així la causa seria una mena de retard maduratiu. Es tractava dels inicis del coneixement del grup de trastorns que avui són anomenats amb el terme genèric de dislèxies.

Al llarg del segle XX s’han fet nombroses investigacions i podem citar autors com Ferdinand de Saussure (fundador de la lingüística moderna), Noam Chomsky (teoria innatista), Skinner (teoria conductista), J. Piaget, Bruner i Vigotsky (teoria cognitiva), o Hymes, qui estableix la primera connexió entre el llenguatge i les relacions humanes. Les aportacions d'aquests i d'altres autors han estat indispensables per avançar en l’estudi del llenguatge.

Després d’haver fet un breu resum, cal tenir en compte que en la societat actual  podem trobar un gran nombre d’alteracions en el llenguatge, tant oral com escrit, i és en aquest punt on entra a ser de gran importància la nostra tasca com a logopedes.